RIGLOS. LA VISERA, El Zulú Demente

l'endemà de la carnavalada tornem cap a la paret, l'objectiu és el zulú demente, 230m 7a/b (6b obl.).

L'aproximació és "llarga i difícil":

És dilluns de carnestoltes, no hi ha escaladors per enlloc, fa molt vent i decidim anar fins a peu de paret a veure si la forma cóncava de la paret ens atura el vent... si!

Com que es tracta que jo faci l'últim llarg, comença el Joan:

L1: entrada a bloc, el primer llarg és d'anar superant panxes, 6a+. Aquí es veu el desplom que se't tira a sobre.

L2: aquest no té tantes panxes, però hi ha més "excursions", 6a+, no és més difícil que l'anterior. Arribem a la repisa on es creua la mosquitos.

L3: comença el desplom de veritat, un llarg recte de 6a o 6b (depèn de la ressenya) amb molt canto fins a una R penjada (com totes les que aniran venint). No empalmem amb el llarg següent perquè anem amb corda simple i fa molta volta.

L4: flanqueig a esquerres, pas apretadet i flanqueig a dreta. Molt espectacular, 6b.

L5: llarg brutal, desplom i canto, pura pila. Ens saltem una R intermitja, són 45m que et deixen els avantbraços a caldo. 6b o 6b+ segons el llibre del Petit.

L6: surto amb els braços cuits del llarg anterior. Fins a la R intermitja es fa força bé, allà hi ha un pas apretat on passo amb un A0, després es torna a escalar (o s'ha d'escalar entre xapes) fins a la part final on es torna a afinar. Passo el tram final en A0 i la resta amb reposos, com desploma!!! 6b, A0. La sortida és espectacular...

Sortim per dalt contents i flipant amb que es pugui escalar un desplom tant gran amb una dificultat prou humana... Portàvem 19 cintes i corda simple, no es necessita res més (sempre que no hagis de rapelar). El descens es fa a peu pel camí que baixa pel Fire. La via la fem en unes 4h i poc, amb temps de baixar tranquil·lament i conduir fins a casa.

Més info a la noche del loro, i la ressenya del luichy:

Crec que és una de les vies més espectaculars que he escalat mai...

AIGUILLE DIBONA. Madier

Després de voltar pel calcari d'escalada poc agradable, i aprofitant el bon temps que venia, vem fer un canvi de vall i cap a la Dibona falta gent. La primera intenció era llevar-se d'hora i pujar directament a escalar, però tenir el Cunill tot un dia de sol sense fer res és una feina molt difícil, i finalment decidim pujar a la tarda, dormir al refu i fer la via ben descansats.

La pujada és dreta, són uns 1.100m per bon camí però dret, i ja veus l'agulla des d'abans de mig camí...

sense córrer ens plantem al refu en 2h i 20 minutets, ben suats i acalorats. Allà soparem i l'endemà al matí farem la "duríssima" aproximació de 3 minuts fins a peu de via...

Seguint el consell de les guardianes, que ens diuen que el sol no toca fins abans de quarts de 9, sortim del refu sense pressa, hi ha una cordada davant nostre (una parella de Burgos) i dues que van a la Cara sud clàssica (només coincidim fins la meitat del 3er llarg).

Nosaltres farem la madier, 460m, 6b (V+ obl.). La ressenya, com sempre, del Luichy

Comença el Joan:

L1: xemeneia fàcil, III, hi ha dues possibles reunions.

L2: xemeneia-túnel de V.

L3: diedre i placa de V, s'ha de veure bé quan sortir del diedre. Aquí marxen els de la Sud clàssica.

L4 + L5: s'empalmen bé, V amb sostret amb canto.

L6: pas tonto de V+.

L7 + L8: arribar a la feixa i posar-se al peu de la fissura Madier. Alerta amb el fregament.

aquí ens hi estem més de mitja horeta, prenent el sol i esperant que els de davant facin el llarg. Passen les noies de la Sud clàssica, que es torna a creuar. Quina mandra seguir escalant...

L9: la mítica fissura Madier. Ara és més difícil que durant la seva obertura, degut a la falta d'un bloc empotrat (desaparegut durant el reequipament, misteri...). El pas de 6b és un pas incòmode que es podria evitar amb un A0 d'un camalot del 2 o 3.

L10, 11, 12, 13 i 14 ja no tenen misteri. podem seguir per la madier, o pels parabolts de la visite obligatoire (una mica més difícil), tot en funció de la gent que trobem (aquí torna a coincidir tothom, la paret s'estreny).  

finalment arribem al cim, on mengem una mica i fem el ràpel (es pot fraccionar en 2) amb els companys de Burgos (entre tots hem fet la jornada més distreta tot parlant a les R's).

Després una desgrimpada lateral fàcil però amb pati ens porta a unes terrasses on mengem una mica, pleguem material i tornem xino-xano cap al refu, sense pressa perquè només ens queda esperar l'hora de sopar...

En aquesta via no pots mirar l'horari que has fet, tanta gent fa que triguis molt més, val la pena prendre-s'ho amb filosofia i aprofitar per fer amics i practicar diferents idiomes amb tothom.

De material: amb un joc de friends fins el 2 o 3 i cintes es passa bé, la via té molts pitons i xapes.

Una via fàcil però molt maca en una paret encara més maca!

VERDON, ESCALÈS. Ula

Després d'una setmaneta de vacances i desconnexió de l'escalada a Menorca, amb el Joan marxem uns dies amb la intenció de fer diferents vies alpines del llibre del Petit "Parois de légende". La mala meteo als Alps pels primers dies fan que variem una mica el planning i fem la primera parada a les Gorges du Verdon.

Quan hi arribem la calor és considerable, anem a l'oficina de guies i llegim que la via que volíem fer ha estat desequipada... preguntem i ens diuen que han tret les xapes de progressió i que les reunions estan equipades, que ens faran falta els friends doblats i que el sol se'n va cap a les tres i que si volem fer la part superior tenim temps de sobres.

Doncs cap a la Paret d'Escalès, Ula, 300m 6b (6a obl.).

La ressenya, és la via C:

Com que teníem tot el dia, vem decidir que podia ser interessant fer tota la via, començant pel Sentier Martel. Fem l'aproximació (frontal necessari pels túnels) amb molta calor i, una vegada a peu de via ens amaguem del sol tot esperant que bufin les famoses tèrmiques que diu el Petit... Un cartell ja ens explica el què ens espera:

Tot i la calor comencem, li toca al Joan:
L1: és el llarg amb tres espits de progressió, inici amb placa polida i fina, després fissura. 6a molt apretat!

L2: comença per un diedre molt maco per sortir a una repisa on ens espera un sostret de 6a+. Tot el llarg a protegir, el sostret fa una mica de por.

L3: aquí ens vem embolicar una mica perquè no ens coincidia amb la ressenya del Petit. El Joan buscava la R on no era i ja l'havia passat, amb el fregament que això li va comportar. V+ guarro.
L4: pràcticament va ser un canvi de reunió fins al peu de la fissura. III.
L5: comença el festival, fissura ampla sense expansions, 6a "peleón" del Verdon, com tota la via.
L6: segueix la tònica, el C4 molt útil.

L7: el llarg clau. Tram de 6b que es pot fer per la fissura (6b+) o per la placa (6b). El problema és que per la placa et jugues una bona castanya... per sort el Joan va passar com un campió. Quan surts del tram expo, un espit et recorda que el pas dur encara ha d'arribar... el passem en A0.

L8: més fissura de 6a, per variar...
L9: llarg fantàstic, amb algun degotall i tot. Espectacular! Algun punt difícil de protegir.
L10: la cirereta final, diedre no fàcil (6a+) i sortida sorpresa de la paret.

Sortim per dalt cansats, la calor ens ha passat factura, però hem sortit abans que es fes fosc. toca baixar caminant per la carretera i, per sort, tot fent dit una escaladors ens retornen al Point Sublime on tenim el cotxe.
Hem trigat gairebé 6 horetes i de materials necessitem joc d'aliens i camalots fins el 4, repetint de l'1 al 4 (nosaltres vem passar amb un sol 4, només en tenim un...).
Una molt bona via, per curtir-se en fissura ampla completament desequipada i amb grau ajustat.