17.7.11

últimes visites al CASTELL DE LES DAMES

els dies que fa calor a Sadernes costa escalar-hi. és molt idílic el fet de tenir el riu i poder-s'hi banyar, però la xafogor molesta per escalar. per evitar tot això hem fet alguna visita al castell de les dames.


a part de les vies de sempre, ara que hi hem anat amb regularitat i m'he anat acostumant a aquest tipus d'escalada, he provat algunes vies més, amb més o menys sort:

tangram, 6c: no l'havia provat mai perquè quan feia nanses ganses, 6b+, ja m'inflava prou com per no pensar a fer-la. si has escalfat una mica és igual de difícil que la nanses, però amb menys canto (i menys polit). surt a vista.

gestió de la por, 6c+: és la via de més a l'esquerra del sector de dalt i no surt a la guia. una via molt bona de més de 30 metres i, com diu en Pere Morales, "la via més desplomada del sector". s'ha d'anar alerta amb el xapatge de la segona cinta. una altra que surt a vista.

alas parson, 6c+: intento aquesta via que no he vist a ningú provar-la mai... ja sé perquè! entrada a bloc, amb un pas lleig per buscar la tercera xapa amb caiguda lateral lletja... ni l'acabo, no m'agrada gens!

el tripartit, 7a: tot i que a la ressenya diu 6c+, algun indignat ha pintat 7a al seu peu, i crec que li escau perfectament. és la típica via que sempre provava estant massa fred o al final del dia i mai l'encadenava. finalment, un dels dies vaig escalfar prèviament, la via va sortir.

puturrudefuà, 7a+: és la segona via a l'esquerra del sector de dalt, equipada amb químics i que tampoc surt a la guia. la vaig provar un dia molt cansat i vaig haver d'esperar a la següent visita per encadenar-la posant cintes. és de les que més m'ha agradat!

killing kitchen, 7b+: era l'objectiu abans de marxar a Tailàndia però ha hagut d'esperar a posar-me una mica en forma a la tornada per ser encadenada. pel meu gust és una via preciosa, amb canto i moviments molt macos.

disneylandia, 7b+: aquesta encara no l'he encadenat, però m'ha semblat boníssima també. entrada fina i dura, cantos grans i passet al final, que és el que em tomba. a veure si hi torno un dia que no faci tanta xafogor com el dia que la vaig provar i m'aguanto dels cantos sense fer-hi tanta força...

14.7.11

em sumo al manifest!!


Manifiesto en contra de las clecas

La proliferación de las clecas en las vías de escalada y en los bloques al aire libre está desvirtuando por completo algunos estilos de escalada. Se pierden alicientes y capacidad de aprendizaje y se esfuman algunas motivaciones, ya que desaparece el reto de descubrir los misterios que esconde la roca. A ello se suma el impacto visual que producen, lo que ha dado lugar a que se prohíba su uso en algunos espacios naturales.
¿Qué será del reto de tener que descubrir las presas en la roca y descifrar la secuencia de movimientos cuando escalamos a vista?
Ya sólo con el magnesio que se queda en los cantos se desvirtúa la escalada a vista. Necesitamos pensar menos y actuamos como autómatas ante el estímulo de las manchas blancas. Con las clecas esta automatización se magnifica, no hace falta saber “leer” la roca, sólo queda seguir las marcas que recorren la pared. El tener que descubrir e interpretar las formas de la roca, el saber si hemos elegido bien o mal el recorrido, ya no tendrá aliciente y la roca natural se parecerá más a un rocódromo. La escalada a vista y el aprendizaje que ello conlleva ya no tendrán ningún sentido y perderemos un estilo de escalada que para muchos de nosotros es una parte esencial de este deporte.
¿Qué será del reto de tener que memorizar las presas y visualizar los movimientos en una escalada ensayada?
Las clecas nos “ayudan” (¿idiotizan?) cuando ensayamos una vía de escalada, ya no hace falta memorizar las presas ni los apoyos de los pies y la visualización de los movimientos no es tan importante. De nuevo progresaremos por la roca cual autómatas, siguiendo la línea discontinua de rayas y puntos blancos. Memorizar y visualizar, partes indisociables de la escalada ensayada, o eso creíamos algunos antes de que aparecieran las clecas.
Las clecas nos afectan a todos y condicionan la manera en la que escalamos, el estilo y nuestra conducta en la escalada. Por eso hacemos una campaña en contra de las clecas.
Os pedimos que os unáis a ella y difundáis este mensaje. Participa de forma activa y borra las clecas con tu cepillo (que sea blando y que no dañe la roca). Si las utilizas, olvídate de ellas y respeta a los demás, saldrás ganando y todos podremos seguir aprendiendo. Algún día volveremos a disfrutar de la escalada a vista, de la memorización y la visualización.
Lo conseguiremos.

1.7.11

Tornant a agafar ritme per Sadernes

després d'uns dies aturat, de començar a escalar una altra vegada però sense continuïtat (ni en el temps ni als avantbraços), i d'estar enfeinat pel final de curs i les oposicions, finalment he pogut sortir amb regularitat i sembla que, mica en mica, vaig retrobant sensacions.

un parell de dies al castell s'espasa dret i un parell de dies a la cova del bisbe m'han permès recuperar una mica aquell feeling d'escalador (i el dit es comença a comportar com déu mana...).

a part de repetir vies ja conegudes, m'han començat a sortir algunes vies que no tenia encadenades:

al castell s'espasa:
una de les poques que em faltaven, liendre L1+L2. a la ressenya diu 6b i 6c, però tota seguida pot ser 6c+/7a. amb corda de 70m s'arriba just a la primera R tot baixant, molt alerta que és just de veritat.

foto del bisbe cortesia de grimpant











a la cova del bisbe:
de'n quico, 6a+, maca i entretinguda.
escalibats L1+L2, 6c+. placa a l'inici i desplom al final. bona per escalfar.
lliure, 7a/+. boníssima i espectacular
destroyer L1, 7a. tècnica i molt maca. a les ressenyes està de 7a+, però crec que és més fàcil. totes aquestes surten a vista.
la punyalada, 7a+. tot i la calor i que està bastant polida surt al segon intent enmig d'un mar de suor. baixant directe al riu a refrescar-me!

de mica en mica...