el camí remunta la cresta de la morrena, en una pujada sense massa pendent però que tampoc perdona... ens ho agafem amb calma, parant a saludar el santi i el subi que són al bivac de les balmes.
després d'haver remuntat la part final de la glacera per una bona pente de neu fins a la rimaia, mirem com la podem passar i ataquem la via. hem trigat unes 3 hores i una mica més. començo jo. el canito es retira, els bivacs d'emergència a l'aiguille noir fan baixar la motivació a qualsevol... entrada amb un llarg de IV molt patinós per la roca polida. reunió en dos pitons.
després, una mica amb tendència a la dreta per on sigui més evident i fàcil (aquí ja ensamblats a 30m amb corda doble) i per camí fàcil (II-III) en tendència a l'esquerra, tot seguint torrents i terrasses fins a buscar la part més vertical.
si anem seguint la lògica i tirem per on sigui més fàcil no ens allunyarem gaire del recorregut original. arribem a un primer bivac on hi ha fites, NO seguir cap a l'esquerra on es veu una baga!!! és una encigalada, jo vaig haver de tornar a baixar de la baga. el rafa i el pep ens avancen pel camí correcte (canal a la dreta, per darrera del bivac).
comencen una sèrie de xemeneies de IV que ens porten a l'aresta descomposta.
aquí ens saltem un primer bivac i, gran error!!!, ens confonem i decidim quedar-nos al segon bivac que trobem. la descripció (pla, roca a l'esquena, herbeta...) coincideix amb la que ens van donar el trio tronchoise, però resulta que és bastant més avall del que ens volien dir ells. convençuts que anem bé de temps i que ja estem prou cuits (portem 1.500m de desnivell des del cotxe, amb l'armari a l'esquena) ens plantem a descansar al nostre "hotelet"). són quarts de 6 de la tarda, portem unes 6h trepant.
la nit no és gens freda (pels que portem sac) i la lluna ens visita des de darrere del pelvoux. anem justos d'aigua i comencem a raccionar-la (portàvem més de 2l i mig per persona).
el que té de bo aquest bivac és q tant bon punt surt el sol ja ens comença a escalfar. a 2/4 de 8 sortim cap amunt.
avui ja decidim sortir amb els gats posats (les botes, més pes a la motxilla!!!). falta que em posi els gats perquè la neu faci acte de presència a totes les xemeneies i raconades. aquí comencem a veure que estem més avall del que ens pensàvem, la tour rouge no s'acaba mai!!
en algun lloc ens equivoquem i acabem pujant la tour rouge fins al cim. no sé si és la variant de VI de la ressenya, però va ser un tram difícil difícil...
finalment arribem al peu del bastió. un rierol ens permet calmar la set i omplir ampolles. aquí treiem la ressenya dels tronchoise, boníssima, i que ens porta sense error fins al final del bastió:
un primer diedre amb dos o tres pitons i sortir-ne a la dreta, assegurat amb dos pitons. és potser el llarg amb millor roca de tot el bastió (i no és cap meravella!).
el rafa al flanqueig fins a la R1:
el segon llarg és molt llarg, el marsi es queda curt i munta R abans d'hora. allargant el 3er llarg ho solventem. després un llarg de IV molt espectacular:
a continuació seguim unes fissures de V amb molt mala roca (és on la ressenya marca "potser són dos llargs") i ens posem al peu de la part més "tiessa" del bastió.
el setè llarg és una travessa amb roca delicada fins a un diedret de 3m on hi ha un tascó de via. un pas que apreta moltíssim, un pitó a la sortida i seguim un parell de metres a la dreta fins a un pitó amb anella, que reforçarem amb un tasconet per fer reunió.
ens queda l'últim llarg, un flanqueig a dretes per uns pitons. aquí desploma una mica i la roca és dolenta (tothom que sé que hi ha passat ha tibat fort dels pitons... jo no seré menys, quin V+!!!).
la R anterior vista des de l'últim llarg:
sortint de la part difícil, arribem al mític "miroir", el mirall... doncs resulta que és una placa de III on es puja gairebé caminat!!!
ara vé l'agonia, el cansament comença a passar factura. sortim per l'aresta i quan havíem de sortir a l'esquerra ho trobem tot nevat... seguim per l'aresta però ens alenteix bastant. trobem alguna canal nevada que ens obliga a avançar a llargs, alguns amb grampons... l'altímetre marca 3.800 i es fa tard, l'ombra d'un nou bivac plana per sobre dels nostres caps... són més de 300m de desnivell esgotadors i amb molt mala roca.
i quan menys ens ho esperàvem sentim el rafa cridant: "sóc al cim!!!!!". els altímetres ens marquen altures incorrectes (i els hem calibrat al prat...). som a 4.102m, el cim culminant dels ecrins. i si haguéssim fet un bivac a 50m del cim??? quina cara de tontos!!! arribem a cim a 2/4 de 8, el dia comença a caure, hem de sortir de pressa que ens queda l'aresta i amb el cansament...
el descens és delicat, l'aresta és aèria, la roca dolent i estem bastant cansats... la lluna ens acompanya i el sol ens va deixant.
acabem l'aresta de nit, amb el frontal. toquem la glacera després del ràpel, tots quatre, a dos quarts d'onze, comença el descens de caminar. primer la part dreta i amb esquerdes, encordats, després la part plana de la glacera, ja sense encordar.
decidim dormir al refu des ecrins, però amb la fosca i el pilot automàtic ens el saltem... anem a dormir al refu blanc, que els genolls protesten i és tard, molt tard!!!
descansem unes poques horetes i marxem d'hora avall, que al càmping i a casa estan pendents de la nostra arribada i no volem preocupar a ningú.
per la via ens farà falta material de bivac, grampons i piolet per l'aproximació i el descens, un joc de friends (semàfor d'aliens i camalots fins al 2) i tascons. uns pitons al fons de la motxilla ens podríen treure d'algun "percal". la via és al sol, però a dalt fa fresca. a la primera meitat és difícil retirar-se, una vegada passat mig bastió és pràcticament impossible. la roca és de mediocre a dolenta, i com més vertical més dolenta sembla. la motxilla pesa molt per escalar, s'ha de tenir en compte. si no s'està acostumat a fer aquestes vies als alps, el més normal és fer un horari semblant al nostre. no és la dificultat tècnica de la via el que ens marcarà, sinó la resistència física i mental a una via tant llarga i que es fa llarga.
hi ha un article molt bo sobre les clàssiques dels écrins publicat a campobase, al número 66, d'agost de 2009. els autors: trio tronchoise i rafa, garantia de bon criteri!!!
arribant al càmping, un bon esmorzar (no mengem res amb cara i ulls des de l'esmorzar d'ahir...), un bon dinar i un bon sopar tots plegats, amb bon vi i cervesetes per celebrar vies i batalletes, o per celebrar que una bona colla d'alpinistes tenen un motiu per trobar-se de tant en tant i fer activitat plegats.
quina colla!!!!
.JPG)
.JPG)
.JPG)
.JPG)
