30.10.11

PEDRAFORCA, CARA SUD. Choras Piengue

Ara que ha tornat la calor i he trobat un moment per tornar a escriure al blog, una piulada del 20 d'agost... 

Amb el Fran i l'Illan vem fer una excursió per les plaques de la cara sud del Pedraforca. La via escollida era una opció més de les 100 millors: la Choras Piengue, 220m, 6c (6b obl.).



En principi ens dividiríem la via en tres parts, després, la inactivitat en paret dels últims temps del Fran va fer que quedés dividida en 2. Les plaques amb assegurances allunyades de la via no ajudaven gaire...

L1: comença el Fran, però l'acabo jo. 6a d'anar-hi. Quan fa temps que no fas placa costa bastant!!


L2: 6a+, amb un sostret on l'Illan ens va demostrar com és això del vol sense motor. Haver trepitjat una herba va fer que el gat li patinés de cop i... avall!!!


L3: placa molt fina de 6b. Sobre el paper sembla més terrorífic del què és, resulta que és el que té les xapes més a prop i es passa bé en A0.


L4: el flanqueig a esquerres fa una mica de por... llarg difícil. 6b.
L5: tot i ser de V+, no et deixa relaxar-te.
L6: el llarg clau. Un tram de V+ amb les xapes molt lluny et deixa prou nerviós al tram de 6c, que no es passa en A0. L'Illan se'l va currar de valent.


L7: una sortideta de IV i a la feixa.

Descens per les Costes d'en Dou.
De material portàvem cintes i algun alien. No posarem res més...

Via molt bona, però t'ha d'agradar l'escalada plaquera i de peus.

28.10.11

AIGUILLE DIBONA. Martine is on the rock

Hi ha dies que comencen malament però acaben de forma genial... aquest va ser un d'ells!
Ens llevem i, teòricament, només tenim una cordada davant per fer la visite obligatoire, la següent via de les parois de légende. El problema és que no comptàvem amb les cordades que arribaven directes del cotxe... total, que esperant que toqués el sol a la paret ens trobem amb un embús monumental a la via, fins a 8 persones penjant de la R1!!! Evidentment toca canvi de plans, però no sabem massa què fer... Preguntem a les guardianes i ens recomanen una via de la cara est. Escalada al sol, i completament sols, ens diuen. A més, és la via dedicada a la Martine, la mestressa del refugi.
Doncs som-hi, Martine is on the rock, 300m TD+ (6b/c, 6a obl.) i reequipada. A la mala foto feta d'una mala fotocòpia del refugi li falten els dos primers llargs, 6a i 6b/c. La via és la de més a l'esquerra de la ressenya. L'inici és uns 15m a la dreta d'una placa que hi ha a peu de la cara est. La primera part va per plaques amb petits sostrets i la segona part és un festival de fissures, diedres i cantos.

 

comença el Joan:
L1: entrada per un desplomet a bloc, per seguir per una placa d'adherència, 6a.
L2: llarg molt curt, un desplomet de cantos plans i roms amb 4 xapes que facilitarien l'A0 i que fan de bon provar-ho en lliure. Surt apretant força. 6b/c.
L3: placa molt fina d'adherència fins a sota un sostret que anem esquivant cap a la dreta tot buscant canto, 6a+, és el primer que surt a la foto-ressenya.


L4: inici desplomat amb un pas de bloc. No trobo el canto amagat i caic, la resta més fàcil i amb les xapes més lluny. 6a.
L5: aquí ens passa una cosa extranya, no anem ni pel II ni pel V... acabem muntant una R d'un sol bolt, a la repisa on veiem els de la sud clàssica a l'esquerra. Ens han faltat uns metres de corda per fer-ho en un sol llarg.


L6: aquí s'acaben les plaques, bavaresa de pel·lícula, amb xapes i bastant física. Roca molt bona, ataronjada i una mica "sorrenca" que fa que costi confiar en els peus. Llarg molt i molt bo. 6a.
L7: diedre espectacular, amb passet tonto. 6a.
L8: diedre similar a l'anterior però més fàcil, V.
L9: fissures i bavareses, el reequipament ha fet que es passi un diedret per fora en bavaresa, fent-ho més agradable i físic. 6a+. Boníssim.


L10: llarg molt espectacular. Molt vertical, amb canto però amb roca sorrenca. Les xapes força lluny conviden a escalar tranquil i mirant-t'ho bé. en algun lloc me'n vaig a l'esquerra (tot seguint algun pitó i alguna xapa) i arribo a l'aresta, just abans que pugi tota la gent de la madier, la sud clàssica i la visite. V+ .


L11 i L12 fàcils, per l'aresta ens tornen a portar al cim, on baixem sense cues i anem a relaxar-nos a la terrassa al sol.

La via ens ha agradat molt, a mi més que la Madier, tot i que no sigui tant clàssica. És més difícil i està força equipada, només ens caldrà portar el semàfor d'aliens i els camalots fins el 2 per completar l'equipament en algun pas.
És d'aquelles vies on gaudeixes de valent escalant, aprofitant que l'entorn és genial i que no hi ha ningú en tota la cara est, mentre a la sud es formen unes cues que ni a l'AP-7. És una forma elegant i ràpida de tornar al cim de la Dibona.

23.10.11

AIGUILLE DIBONA. Madier

Després de voltar pel calcari d'escalada poc agradable, i aprofitant el bon temps que venia, vem fer un canvi de vall i cap a la Dibona falta gent. La primera intenció era llevar-se d'hora i pujar directament a escalar, però tenir el Cunill tot un dia de sol sense fer res és una feina molt difícil, i finalment decidim pujar a la tarda, dormir al refu i fer la via ben descansats.

La pujada és dreta, són uns 1.100m per bon camí però dret, i ja veus l'agulla des d'abans de mig camí...


sense córrer ens plantem al refu en 2h i 20 minutets, ben suats i acalorats. Allà soparem i l'endemà al matí farem la "duríssima" aproximació de 3 minuts fins a peu de via...


Seguint el consell de les guardianes, que ens diuen que el sol no toca fins abans de quarts de 9, sortim del refu sense pressa, hi ha una cordada davant nostre (una parella de Burgos) i dues que van a la Cara sud clàssica (només coincidim fins la meitat del 3er llarg).
Nosaltres farem la madier, 460m, 6b (V+ obl.). La ressenya, com sempre, del Luichy



Comença el Joan:
L1: xemeneia fàcil, III, hi ha dues possibles reunions.
L2: xemeneia-túnel de V.
L3: diedre i placa de V, s'ha de veure bé quan sortir del diedre. Aquí marxen els de la Sud clàssica.
L4 + L5: s'empalmen bé, V amb sostret amb canto.
L6: pas tonto de V+.
L7 + L8: arribar a la feixa i posar-se al peu de la fissura Madier. Alerta amb el fregament.
aquí ens hi estem més de mitja horeta, prenent el sol i esperant que els de davant facin el llarg. Passen les noies de la Sud clàssica, que es torna a creuar. Quina mandra seguir escalant...
L9: la mítica fissura Madier. Ara és més difícil que durant la seva obertura, degut a la falta d'un bloc empotrat (desaparegut durant el reequipament, misteri...). El pas de 6b és un pas incòmode que es podria evitar amb un A0 d'un camalot del 2 o 3.


L10, 11, 12, 13 i 14 ja no tenen misteri. podem seguir per la madier, o pels parabolts de la visite obligatoire (una mica més difícil), tot en funció de la gent que trobem (aquí torna a coincidir tothom, la paret s'estreny).  


finalment arribem al cim, on mengem una mica i fem el ràpel (es pot fraccionar en 2) amb els companys de Burgos (entre tots hem fet la jornada més distreta tot parlant a les R's).


Després una desgrimpada lateral fàcil però amb pati ens porta a unes terrasses on mengem una mica, pleguem material i tornem xino-xano cap al refu, sense pressa perquè només ens queda esperar l'hora de sopar...

En aquesta via no pots mirar l'horari que has fet, tanta gent fa que triguis molt més, val la pena prendre-s'ho amb filosofia i aprofitar per fer amics i practicar diferents idiomes amb tothom.

De material: amb un joc de friends fins el 2 o 3 i cintes es passa bé, la via té molts pitons i xapes.

Una via fàcil però molt maca en una paret encara més maca!

14.10.11

TENAILLES DE MONTBRISON. Vol et volupté

Ara feia molts dies que "no tenia temps" per publicar al blog, però encara tinc alguna cosa per explicar... Durant el viatge estival als Alps, després de la Tête d'Aval vem aprofitar per visitar les Tenailles de Montbrison. La via escollida vol et volupté, 380m 6b (6a obl.).

més info al blog del luichy

la ressenya: 



els dies eren freds, a 1800m ja va gebrar (tot i ser a principis d'agost). Una bona pujada d'aproximació i comencem:

L1: passet de 6a+, t'agafa en fred. Roca amb poc canto, seguint la tònica del calcari de la regió.

L2: tots els cantos estan al revés, 6b de paciència.

L3: comença molt finet, amb passos de fe, després ve un esperó fàcil però amb les xapes lluny, 6a.


L4: placa negra fineta, amb el sol s'escalfa bastant...
L5: llarg molt curt de fissura atlètica, quin V+!!


L6: placa verdoniana, amb les xapes prou lluny com per fer-te pensar.
L7 + L8: més del mateix, un pèl més difícil, 6a. s'empalmen justet, fins al ràpel

un ràpel de 25m ens deixa a la bretxa, seguim escalant:

L9: llarg de IV amb una aresta aèria.


L10: aquí m'equivoco i primer segueixo una línia de parabolts qua no és, rapelo d'uns cordinos i refaig el camí bo, molt pròxim a l'esperó Renaud (un tram comú). Llarg molt i molt polit en el tram comú, després pas de bloc de 6b i més fàcil (6a) fins la R.
L11: llarg de V+, molt maco, però després de la bretxa són tots molt macos.
L12: el llarg estrella, una bavaresa de pel·lícula, gens difícil però molt espectacular. Va bé portar algun catxarro (camalot 1 i 2) per on allunya.


L13: llarg de V indefinit per sortir de la paret.

aquí fem cim, mengem uns fruits secs i cap al ràpel. Des d'allà un camí fitat per mal terreny ens porta a peu de via i d'allà al cotxe.

De material amb 12 cintes i alguns friends per completar anirem bé. La part inferior de la via (la primera tenalla) no em va agradar gens, sort que la part superior és excepcional. Sinó no hagués valgut la pena pujar fins aquí dalt...

3.9.11

TÊTE D'AVAL DE MONTBRISON. Ranxerox / Pilier Rouge Hebdo

Després de dormir a la furgo prop de Les Vigneaux, la intenció era anar a les Tenailles, però els 4ºC que marcava el termòmetre (dia 9 d'agost...) i la major altitud de les Tenailles ens fan canviar d'opinió i anem a la Tête d'Aval de Montbrison. El gran problema és que anem tard, però amb el fred que fa tampoc podíem entrar molt d'hora a la paret. Després d'una aproximació d'una hora i quart arribem a peu de paret. La via que volíem fer és Ranxerox, 500m 7a (6b obl.).


Quan arribem a peu de via hi ha una cordada d'italians arribant a la primera R, així tindrem menys dubtes, la ressenya que portem és la del vèrtex i no és gens bona... sortegem i em toca començar:
L1: 6a segons la ressenya, un pas especialment fi i que m'agafa en fred fa que em pengi a mirar-m'ho. Després, veient la ressenya del Luichy també em sembla 6b...
L2: flanqueig per sota un sostre, pas atlètic i sortida més fineta, 6b.


L3: comences per una placa d'equilibri sense mans i després més placa amunt. Els cantos mai acaben de ser bons... 6a+.
L4: comença per una fissura vertical molt espectacular i després més placa fina, 6a.


L5: llarg de 6a molt entretingut per arribar a la primera feixa.
L5 bis: canvi de reunió fins al peu del segon mur caminant per l'herba.
Aquí és quan ens emboliquem, es creuen diverses vies i seguim els italians, que s'han equivocat. ho veiem una vegada ficats on no toca, però tampoc ens importa massa. Hem començat massa tard per arribar al final del tercer mur abans no marxi el sol de la paret (i el fred és considerable, escalem amb màniga llarga al sol...) i ja ens sembla bé seguir per una via més fàcil. No sabem el nom, després veurem que és la Pilier Rouge Hebdo, 6b+.
L6+L7: faig els ressalts de IV i el llarg de 6b+. Un tram desplomat i molt polit m'envia cap avall per allà on havia pujat, en aquesta via la roca està MOLT més polida que en l'altra!
L8: desplom i fissura patinosa i incòmoda, 6b.
L9: aquí no entenem res, la ressenya que portem marca V, i només sortir de la R els cantos són molt petits i sobats, fins al punt que desapareix el magnesi i tothom deu passar en A0 (jo també!). Després he vist que hem fet la variant Fiaschi, 6b+ o A0.
L10: llarg molt espectacular, diedre i fissura desplomada amb bon canto, 6b. Aquí ja ens deixa de tocar el sol i el fred es fa notar.


L11: llarg de V+ per sortir a la segona feixa, aquí s'acaba la Pilier Rouge Hebdo.

Veient que ja no ens tocarà el sol (la paret és sudest) decidim rapelar i marxar cap avall. Anem a buscar la instal·lació de ràpels (som els únics que hem pujat les vambes a l'esquena...) i avall.
Hem trigat unes 6 hores en fer els 370m d'aquesta via:


Ha resultat una bona combinació, la primera part amb un calcari excel·lent i la segona més polit (tot i que els cantos mai acaben de ser bons, sempre esperes que el següent canto sigui bo i no ho és mai...). De material necessitarem unes 14 cintes i algun friend opcional per algun tram amb les xapes més allunyades (sobretot on patina més).

Baixem a la furgo i ens desplacem per anar a les Tenailles, finalment a la tercera...

SANT MARTIN DE QUEYRIÈRES. Rocher Baron

La pluja ens va fer fora del Verdon i ens va acompanyar durant tot un dia més... El nou objectiu era a les Tenailles de Montbrison, però el vent, el fred i la falta de sol ens van fer canviar d'objectiu: esportiva al fons de la vall de la Durance!!!
Tot fent gala de recursos digitals (a falta de recursos econòmics),  la recomanació de l'oficina de turisme i un parell de fotos d'amagat d'un llibre de ressenyes d'una llibreria d'Argentière-la-Bessée ens porten al sector de Rocher Baron.

Sector situat a  uns 1400m d'altitud, ideal per escalar al sol, amb tres subsectors amb moltes vies fàcils i només un desplom amb 4 vies de setè grau. La roca és quarsita amb canto positiu i el sector està ple de famílies escalant. Anem al sector menys sol·licitat, que és el que té una mica més de grau.


Comencem escalfant a j'en rêve encore, 6b, via maca que travessa dos desplomets i que serà la tònica del sector, els passos més durs són per superar els desploms.
Seguim amb je n'ai qu'une seule vie, 6b+ i ens fiquem al desplom gran. Allà, dos intents per encadenar quand on nâs que l'amour, un 7a molt desplomat i molt maco de l'esquerra del tot.
Jo acabo amb dernière danse, un 6c+ per desescalfar i el Joan amb a s'offrir en partage, 6b+.

Ho deixem aquí perquè l'endemà la meteo ens hauria de respectar i tenim intenció d'entrar a alguna paret més gran. Ha resultat un bon sector per passar un dia de meteo poc adequada per pujar en alçada.

28.8.11

VERDON, ESCALÈS. Ula

Després d'una setmaneta de vacances i desconnexió de l'escalada a Menorca, amb el Joan marxem uns dies amb la intenció de fer diferents vies alpines del llibre del Petit "Parois de légende". La mala meteo als Alps pels primers dies fan que variem una mica el planning i fem la primera parada a les Gorges du Verdon.
Quan hi arribem la calor és considerable, anem a l'oficina de guies i llegim que la via que volíem fer ha estat desequipada... preguntem i ens diuen que han tret les xapes de progressió i que les reunions estan equipades, que ens faran falta els friends doblats i que el sol se'n va cap a les tres i que si volem fer la part superior tenim temps de sobres.
Doncs cap a la Paret d'Escalès, Ula, 300m 6b (6a obl.).

La ressenya, és la via C:

Com que teníem tot el dia, vem decidir que podia ser interessant fer tota la via, començant pel Sentier Martel. Fem l'aproximació (frontal necessari pels túnels) amb molta calor i, una vegada a peu de via ens amaguem del sol tot esperant que bufin les famoses tèrmiques que diu el Petit... Un cartell ja ens explica el què ens espera:

Tot i la calor comencem, li toca al Joan:
L1: és el llarg amb tres espits de progressió, inici amb placa polida i fina, després fissura. 6a molt apretat!


L2: comença per un diedre molt maco per sortir a una repisa on ens espera un sostret de 6a+. Tot el llarg a protegir, el sostret fa una mica de por.

L3: aquí ens vem embolicar una mica perquè no ens coincidia amb la ressenya del Petit. El Joan buscava la R on no era i ja l'havia passat, amb el fregament que això li va comportar. V+ guarro.
L4: pràcticament va ser un canvi de reunió fins al peu de la fissura. III.
L5: comença el festival, fissura ampla sense expansions, 6a "peleón" del Verdon, com tota la via.
L6: segueix la tònica, el C4 molt útil.



L7: el llarg clau. Tram de 6b que es pot fer per la fissura (6b+) o per la placa (6b). El problema és que per la placa et jugues una bona castanya... per sort el Joan va passar com un campió. Quan surts del tram expo, un espit et recorda que el pas dur encara ha d'arribar... el passem en A0.

L8: més fissura de 6a, per variar...
L9: llarg fantàstic, amb algun degotall i tot. Espectacular! Algun punt difícil de protegir.
L10: la cirereta final, diedre no fàcil (6a+) i sortida sorpresa de la paret.

Sortim per dalt cansats, la calor ens ha passat factura, però hem sortit abans que es fes fosc. toca baixar caminant per la carretera i, per sort, tot fent dit una escaladors ens retornen al Point Sublime on tenim el cotxe.
Hem trigat gairebé 6 horetes i de materials necessitem joc d'aliens i camalots fins el 4, repetint de l'1 al 4 (nosaltres vem passar amb un sol 4, només en tenim un...).
Una molt bona via, per curtir-se en fissura ampla completament desequipada i amb grau ajustat.

18.8.11

COLLEGATS, Kollegats

L'endemà de la tubabu decidim fer una via més ràpida i fàcil, per poder ser a casa d'hora. ens decidim per la kollegats, 310m 6c+ (6a obl.), tot i que hi entrem d'hora per evitar el sol, que escalfa de veritat, i les tormentes previstes per la tarda.

He trobat dues ressenyes per internet, una del luichy i una del ballart:


Abans de les 9 som a peu de via, comença el Joan:
L1: fàcil, molt equipat i una mica rostollós, quina diferència amb l'escalada d'ahir...
L2: sortida de bloc de 6c+ o 7a... A0! de la reunió, després hi ha un altre bombet on vaig recuperar un maillon amb un bon passet, potser més de 6a(?).
L3: és més espectacular que difícil, hi ha molt canto tota l'estona i només hi ha un punt de roca a estudiar al segon bolt.


L4: per mi és el llarg més perdedor. Surts de tres llargs molt equipats amb xapes i de cop i volta et trobes navegant sense saber massa si vas bé o no, per sort és fàcil i quan la corda es comença a acabar, arribes a la R. Alerta amb la ressenya del Ballart, el llarg no marxa sempre a la dreta i és més llarg del que aparenta al dibuix!!!
L5, L6 i L7: cada vegada és més fàcil i va a buscar més el terreny més net i vertical.



En tres horetes som dalt, abans de fregir-nos al sol. Al nord ja es veu molt negre, però avui no ens mullarem (fins i tot arribarem a temps per dinar... a Berga!!!). De material, amb cintes passarem, però podem portar algun alien pel 4rt llarg.
Una via molt maca i ràpida, ideal per una matinal al sol.

COLLEGATS, Tubabu Musungu

A finals de juliol, aprofitant la fresca poc habitual per l'època i el mal temps instal·lat al Pirineu (que ens impedia anar al midi), ens vem decidir per fer una visita de dos dies a Collegats.
Per mi, l'opció preferent era clara: Tubabu Musungu, 200m 7a+ (6b obl.)
La ressenya i més informació aquí:


Com que al matí hi toca el sol, sortim del cotxe tranquil·lament gairebé a les 11, tot i que no fa molta calor.


Un cop a peu de via, la pedra diu que em toca començar a mi:

L1: desplomet ben assegurat i placa, 6b.
L2: pas intens sortint de la R, 6c (?) i després fàcil, 6a.
L3: primera part ben assegurada amb parabolts que a mi no em va semblar 6c+, després fissura encara una mica bruta a protegir amb friends. No crec que jo estés per encadenar 6c+ en paret, i em va sortir esforçant-m'hi bastant molt...



L4: placa desplomada de 7a+. com que em va tocar de segon vaig donar-ho tot. De primer no crec que hagués aguantat el fet de xapar d'algun dels cantos sense penjar-me. Quan surts del tram desplomadet, la placa s'afina i millor escalar amb calma i sense posar-s'hi nerviós.


L5: un altre mur d'escalar amb calma i llegir bé l'itinerari. Els aliens molt útils arribant a la R. 6c (?).


L6: alerta amb el llarg de 6b! navegar per una placa de bona roca i de no posar-se nerviós per la falta d'assegurances.



La ressenya diu de 3 a 6 hores, nosaltres per no quedar malament amb ningú vem fer la mitjana aritmètica i vem trigar 4h i mitja. La baixada la vem fer per la ferrata, tot i que xerrant xerrant ens vem passar de llarg...

De material vem portar els aliens (semàfor + gris i taronja) i camalots del 0,5 al 3, però el 3 no el vem posar cap vegada. Els tascons els vem passejar i no en vem posar pràcticament cap... (ja cap, i el joan potser algun, però no ho recordo bé).

Pel que fa al grau, o en aquell moment jo estava molt fi (que no crec), o el tipus de roca m'agrada molt per escalar (que si), però em va semblar uan mica fàcil (sobretot si el comparo amb les vies que he estat fent pels Alps aquests dies, que m'han posat a lloc ràpidament...).

Independentment de tot això: LA VIA ÉS BONÍSSIMA,  molt recomenable... i l'endemà teníem "agulletes"!!!

17.7.11

últimes visites al CASTELL DE LES DAMES

els dies que fa calor a Sadernes costa escalar-hi. és molt idílic el fet de tenir el riu i poder-s'hi banyar, però la xafogor molesta per escalar. per evitar tot això hem fet alguna visita al castell de les dames.


a part de les vies de sempre, ara que hi hem anat amb regularitat i m'he anat acostumant a aquest tipus d'escalada, he provat algunes vies més, amb més o menys sort:

tangram, 6c: no l'havia provat mai perquè quan feia nanses ganses, 6b+, ja m'inflava prou com per no pensar a fer-la. si has escalfat una mica és igual de difícil que la nanses, però amb menys canto (i menys polit). surt a vista.

gestió de la por, 6c+: és la via de més a l'esquerra del sector de dalt i no surt a la guia. una via molt bona de més de 30 metres i, com diu en Pere Morales, "la via més desplomada del sector". s'ha d'anar alerta amb el xapatge de la segona cinta. una altra que surt a vista.

alas parson, 6c+: intento aquesta via que no he vist a ningú provar-la mai... ja sé perquè! entrada a bloc, amb un pas lleig per buscar la tercera xapa amb caiguda lateral lletja... ni l'acabo, no m'agrada gens!

el tripartit, 7a: tot i que a la ressenya diu 6c+, algun indignat ha pintat 7a al seu peu, i crec que li escau perfectament. és la típica via que sempre provava estant massa fred o al final del dia i mai l'encadenava. finalment, un dels dies vaig escalfar prèviament, la via va sortir.

puturrudefuà, 7a+: és la segona via a l'esquerra del sector de dalt, equipada amb químics i que tampoc surt a la guia. la vaig provar un dia molt cansat i vaig haver d'esperar a la següent visita per encadenar-la posant cintes. és de les que més m'ha agradat!

killing kitchen, 7b+: era l'objectiu abans de marxar a Tailàndia però ha hagut d'esperar a posar-me una mica en forma a la tornada per ser encadenada. pel meu gust és una via preciosa, amb canto i moviments molt macos.

disneylandia, 7b+: aquesta encara no l'he encadenat, però m'ha semblat boníssima també. entrada fina i dura, cantos grans i passet al final, que és el que em tomba. a veure si hi torno un dia que no faci tanta xafogor com el dia que la vaig provar i m'aguanto dels cantos sense fer-hi tanta força...

14.7.11

em sumo al manifest!!


Manifiesto en contra de las clecas

La proliferación de las clecas en las vías de escalada y en los bloques al aire libre está desvirtuando por completo algunos estilos de escalada. Se pierden alicientes y capacidad de aprendizaje y se esfuman algunas motivaciones, ya que desaparece el reto de descubrir los misterios que esconde la roca. A ello se suma el impacto visual que producen, lo que ha dado lugar a que se prohíba su uso en algunos espacios naturales.
¿Qué será del reto de tener que descubrir las presas en la roca y descifrar la secuencia de movimientos cuando escalamos a vista?
Ya sólo con el magnesio que se queda en los cantos se desvirtúa la escalada a vista. Necesitamos pensar menos y actuamos como autómatas ante el estímulo de las manchas blancas. Con las clecas esta automatización se magnifica, no hace falta saber “leer” la roca, sólo queda seguir las marcas que recorren la pared. El tener que descubrir e interpretar las formas de la roca, el saber si hemos elegido bien o mal el recorrido, ya no tendrá aliciente y la roca natural se parecerá más a un rocódromo. La escalada a vista y el aprendizaje que ello conlleva ya no tendrán ningún sentido y perderemos un estilo de escalada que para muchos de nosotros es una parte esencial de este deporte.
¿Qué será del reto de tener que memorizar las presas y visualizar los movimientos en una escalada ensayada?
Las clecas nos “ayudan” (¿idiotizan?) cuando ensayamos una vía de escalada, ya no hace falta memorizar las presas ni los apoyos de los pies y la visualización de los movimientos no es tan importante. De nuevo progresaremos por la roca cual autómatas, siguiendo la línea discontinua de rayas y puntos blancos. Memorizar y visualizar, partes indisociables de la escalada ensayada, o eso creíamos algunos antes de que aparecieran las clecas.
Las clecas nos afectan a todos y condicionan la manera en la que escalamos, el estilo y nuestra conducta en la escalada. Por eso hacemos una campaña en contra de las clecas.
Os pedimos que os unáis a ella y difundáis este mensaje. Participa de forma activa y borra las clecas con tu cepillo (que sea blando y que no dañe la roca). Si las utilizas, olvídate de ellas y respeta a los demás, saldrás ganando y todos podremos seguir aprendiendo. Algún día volveremos a disfrutar de la escalada a vista, de la memorización y la visualización.
Lo conseguiremos.