Després de voltar pel calcari d'escalada poc agradable, i aprofitant el bon temps que venia, vem fer un canvi de vall i cap a la Dibona falta gent. La primera intenció era llevar-se d'hora i pujar directament a escalar, però tenir el Cunill tot un dia de sol sense fer res és una feina molt difícil, i finalment decidim pujar a la tarda, dormir al refu i fer la via ben descansats.
La pujada és dreta, són uns 1.100m per bon camí però dret, i ja veus l'agulla des d'abans de mig camí...
sense córrer ens plantem al refu en 2h i 20 minutets, ben suats i acalorats. Allà soparem i l'endemà al matí farem la "duríssima" aproximació de 3 minuts fins a peu de via...
Seguint el consell de les guardianes, que ens diuen que el sol no toca fins abans de quarts de 9, sortim del refu sense pressa, hi ha una cordada davant nostre (una parella de Burgos) i dues que van a la Cara sud clàssica (només coincidim fins la meitat del 3er llarg).
Nosaltres farem la madier, 460m, 6b (V+ obl.). La ressenya, com sempre, del Luichy
Comença el Joan:
L1: xemeneia fàcil, III, hi ha dues possibles reunions.
L2: xemeneia-túnel de V.
L3: diedre i placa de V, s'ha de veure bé quan sortir del diedre. Aquí marxen els de la Sud clàssica.
L4 + L5: s'empalmen bé, V amb sostret amb canto.
L6: pas tonto de V+.
L7 + L8: arribar a la feixa i posar-se al peu de la fissura Madier. Alerta amb el fregament.
aquí ens hi estem més de mitja horeta, prenent el sol i esperant que els de davant facin el llarg. Passen les noies de la Sud clàssica, que es torna a creuar. Quina mandra seguir escalant...
L9: la mítica fissura Madier. Ara és més difícil que durant la seva obertura, degut a la falta d'un bloc empotrat (desaparegut durant el reequipament, misteri...). El pas de 6b és un pas incòmode que es podria evitar amb un A0 d'un camalot del 2 o 3.
L10, 11, 12, 13 i 14 ja no tenen misteri. podem seguir per la madier, o pels parabolts de la visite obligatoire (una mica més difícil), tot en funció de la gent que trobem (aquí torna a coincidir tothom, la paret s'estreny).
finalment arribem al cim, on mengem una mica i fem el ràpel (es pot fraccionar en 2) amb els companys de Burgos (entre tots hem fet la jornada més distreta tot parlant a les R's).
Després una desgrimpada lateral fàcil però amb pati ens porta a unes terrasses on mengem una mica, pleguem material i tornem xino-xano cap al refu, sense pressa perquè només ens queda esperar l'hora de sopar...
En aquesta via no pots mirar l'horari que has fet, tanta gent fa que triguis molt més, val la pena prendre-s'ho amb filosofia i aprofitar per fer amics i practicar diferents idiomes amb tothom.
De material: amb un joc de friends fins el 2 o 3 i cintes es passa bé, la via té molts pitons i xapes.
Una via fàcil però molt maca en una paret encara més maca!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada